Butlletí digital de Tavernes de la Valldigna


dimarts, 22 d’abril de 2014

Editorial: Un pardal que fa olor a podrit II

Vos deixem ací la continuació de la primera editorial sobre el llibre de Pilar Urbano. En aquest cas podeu trobar un extracte de la revista Tiempo.
Un altre episodi que relata Pilar Urbano en el seu llibre que qualifica ella mateixa de converses secretes és: “Uno de nosotros dos sobra” (el Rei); “Nos la has metido doblada (...) Esta situación la has provocado tú” (Suárez); “Me estás amenazando, so cabrón. Tú no puedes retirar tu dimisión como presidente... ¿Todavía no te has enterado de que ha sido a ti a quien han dado el golpe?... Políticamente estás muerto” (el Rei). Tot açò amb la cinematogràfica presència del gos de don Juan Carlos, Arky, enfadadisim i disposat a llançar-se a mossegades contra el president del Govern. El gran Inocencio Arias amb la gràcia que acostuma va ironitzar sobre aquest assumpte dient que si hauria sigut el gos del rei el que va donar la informació a l'autora.

Tot açò és certament apassionant, com moltes altres escenes d'igual o semblant temperatura dramàtica que hi ha en el llibre. Tot molt enovelat i presentat per al gran públic a la manera que no ho faria millor Marcial Lafuente Estefanía.

Però la pregunta important és: com va saber tot açò Pilar Urbano? Les més sucoses d'eixes escenes i converses es van produir en privat. Ningú més que els protagonistes les va veure ni les va sentir. Com pot la periodista repetir avui amb semblant exactitud els diàlegs que van mantenir, fa 33 anys o més, el Rei i Suárez, o Armada, o Sabino Fernández Campo, o altres? En resum, d'on ha tret tot açò Pilar Urbà? Sobre el 23-F s'ha escrit quasi tant com sobre la Guerra Civil. S'han publicat centenars de llibres. Ningú més que Pilar Urbano ha aconseguit, en tres dècades, desentranyar la veritat? I com ho ha aconseguit? Quins són les seues proves, les seues fonts d'informació?

El llibre conté res menys que 69 pàgines de notes classificades per capítols en les quals cita les seues fonts documentals i testimonials. És a dir, qui li'l va explicar tot. Les frases es repeteixen una vegada i una altra: “Adolfo Suárez a l'autora”. “Sabino Fernández Campo a l'autora”. “Relat d'alguns passatges per Agustín Rodríguez Sahagún a l'autora”. “Santiago Carrillo, a l'autora”. “Gutiérrez Mellado a l'autora”. I així amb molts personatges més.

L'únic problema és que tots eixos estan morts. L'últim a anar-se ha sigut el propi Suárez, de qui Pilar Urbano diu que, per a ell, "estaba clarísimo que el alma de la operación Armada era el Rey y que [la iniciativa] nació en Zarzuela". Suárez va morir el passat 23 de març. No sembla fàcil que ni ell ni cap dels abans anomenats s'alcen de la tomba per a confirmar ara (ni per a desmentir, per descomptat) les espectaculars converses o revelacions que Pilar Urbano posa en la seua boca.

Com demostrar, llavors, que eixos testimonis són certs i que Pilar Urbà no se'ls ha, senzillament, inventat? El mètode més habitual per a provar el que un posa en boca d'uns altres és l'existència d'un registre.

Però Pilar Urbano, segons ha dit ella mateixa moltes vegades, mai utilitza gravadora. Ni pren notes en les seues entrevistes. Es fia sols de la seua memòria. Eixos registres, doncs, no existeixen.

Una altra forma de provar la veracitat d'eixos testimonis és acompanyar-los d'altres testimonis de gent viva que ratifique els fets. Açò sí ho fa Pilar Urbano. El seu llibre està replet de frases i relats de protagonistes o testimonis d'aquells anys i d'aquells fets.

En l'índex onomàstic de la gran desmemoria, Rafael Arias Salgado, ministre de la Presidència amb Adolfo Suárez, per exemple, té 36 nomenaments. El tinent general Andrés Cassinello, cap dels Serveis d'Informació de la Guàrdia Civil quan es va produir el colp, té 18. Aurelio Delgado, Lito, cunyat de Suárez, el seu secretari i el seu home de confiança, 26, i a més apareix en la pàgina de “agraïments” en què l'autora reconeix l'ajuda que uns altres li han prestat per a escriure el llibre. Jaime Lamo de Espinosa, també ministre llavors, té 9, i també està en eixa pàgina de “agraïments”, com l'igualment exministre Rodolfo Martín Vila (res menys que 66 esments). El general Fernando López de Castro, ajudant militar de Suárez, apareix també 9 vegades; els exministres José Pedro Pérez Llorca i Salvador Sánchez Terán, 27 i 8, respectivament, i el fill major de Suárez, Adolfo Suárez Illana, té 15 esments.

Alguna cosa molt estimable de no ser perquè tots ells, fonts de l'autora (alguns, cal repetir-ho, amb especial agraïment) i personatges d'indiscutible pes en els fets que es relaten, han fet públic un comunicat en el qual comencen per lamentar la publicació d'aquest típico relato novelado-libelo, que parece tener por objeto desestabilizar las instituciones y atacar frontalmente la figura de S. M. el Rey y al presidente Suárez a través de una acusación infame y tergiversando la verdad. Los abajo firmantes, que de una u otra manera son citados con reiteración en la publicación como fuentes directas o indirectas de quien lo ha escrito, manifiestan que cuanto se pone en su boca es, según los casos, total o parcialmente falso o, en muchos casos, torticeramente manipulado. (...) No podemos sino condenar enérgicamente la infame y falsa operación política que trata de poner al descubierto  la publicación”.

Els informants i destinataris del sentit agraïment de l'autora afigen a continuació, en la seua condició precisament de testimonis directes del que el llibre relata, que el Rei mai va estar darrere de cap operació Armada, que no va ser –com afirma Urbano– el cèlebre “Elefant blanc” ni res semblant, la qual cosa els sembla una “gravíssima ofensa”, i que
es el Rey y solo el Rey quien desbarata y acaba con el intento golpista y devuelve a España a la normalidad constitucional”.

Continuen les “fonts” de Pilar Urbano: “O la persona que ha escrito el libro ha perdido definitivamente el oremus, escribiendo una novela-ficción más que un libro de rigurosa investigación histórica, o es utilizada con inexplicables fines”.

Continuarà...

3 comentaris:

  1. Les persones parlen sense saber i despres pasa el que passa... bona editorial si si

    ResponElimina
  2. Si en veritat us interesa el tema o voleu que la gent s'ilustre:
    GREGORIO MORÁN (Wikipedia,Google)
    Si nomes interesa el partidisme PP-Bloc, desqualificant a l'altre i no aprofundit en el tema, seguiu cadascú amb les vostres parrafades.
    No ens interesen a ningú. I crec que no les aplega a llegir ni els de la corda, son massa pesades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Karl,
      Ben cert que aquestes editorias es fan molt llargues i deurien ser molt mes curtes i certeres.
      Tambe crec que podries enviar-los un article i aixi exposar el teu pareixer sobre aquesta editorial i amb les dades que coneixes del autor que recomanes.
      Igual teu demane perque estic un poc esgotat de llegir i igual amb un bon article me obris la ment per a llegir.

      Moltes Gracies.

      Elimina

Escriu el teu comentari