Butlletí digital de Tavernes de la Valldigna


dijous, 11 de setembre de 2014

Nacionalisme

Veient el comportament del nacionalisme català ens adonem que ha assumit el dret a decidir com a valor absolut, encara que es fonamente en si mateix sense relació a cap norma, menyspreant la Constitució, quan va ser precisament a Catalunya on es va aprovar amb un 90 % dels vots, un dels mes elevats d'Espanya.

Per al nacionalisme, Catalunya adquireix força i entitat per la seua oposició a Espanya. El discurs nacionalista gira entorn del binomi Catalunya-Espanya, amic-enemic. L'enemic és l'estat espanyol i tot aquell que no és amic es converteix en enemic. El que no es declara independentista és enemic.

El criteri polític condiciona el binomi veritat-mentida i sobre eixa base es reescriu la història i presenten una construcció de fets inventada i quimèrica, sense cap base en la realitat.

El binomi amic-enemic se superposa al criteri ètic bo-roin. És bo el que beneficia a l'independentisme i no hi ha res roin si es pot cobrir amb l'estelada. Recordem el cas Banca Catalana en la qual l'actuació dels fiscals contra una presumpta estafa als contribuents i accionistes es va interpretar com una agressió a Catalunya. Ara amb el cas de Jordi Pujol sembla que se busca el mateix argument. Açò explica com en altres regions espanyoles eixien a la llum casos de corrupció i els mitjans de comunicació es feien ressò  i no obstant açò a Catalunya semblava que no hi havia corrupció.

El criteri amic-enemic també desplaça al criteri esquerra-dreta. Ezquerra Republicana es vanaglòria de ser d'esquerres però s'alia amb CiU, el partit més conservador de l'arc parlamentari català. Tot siga pel secessionisme, els enemics són els altres.

El criteri independentista se superposa a l'econòmic. Davant el nacionalisme el criteri econòmic perd significat. A l'hora de fer el pressupost cal prioritzar a les despeses relacionades amb el catalanisme, encara que existisquen necessitats socials sense atendre i deficiències en serveis públics.
Este binomi amic-enemic que marca el camí del nacionalisme català recorda l'obra de Carl Schmitt, “Estat, Moviment, Poble”. Schmitt va ser col·laborador durant anys del règim nacionalsocialista i va inspirar molts textos jurídics de l'III Reich. El concepte polític de Schmitt també es basa en el binomi amic-enemic. L'enemic és l'altre, l'estranger. L'enfrontament configura la seua identitat. El polític és semblat al criteri ètic, bo-roin,  a l'econòmic, rendible-no rendible.

Schmitt diu que la política es fa en l'exterior, a l'interior ha d'eliminar-se la pluralitat, l'enemic no té lloc, ha d'aconseguir-se l'homogeneïtat.

Estranyes coincidències i pensaments amb massa paral·lelismes. Als ciutadans açò ens pot fer pensar en un altre binomi: espantar-nos-no espantar-nos.

6 comentaris:

  1. Quants en governa la farina11 de setembre de 2014 a les 1:19

    Per molta veu d'autoritat (Carl Schmitt) que uses per a vestir el teu discurs, un recurs que fa servir també Jaume Talens, les teues paraules seran tan buides com les d'ell.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al de la farina no li agrada que ataqueu als catalans. Jajajaja

      Les paraules no están tan buides com tu creus, lo que no el convé el seu contingut.

      Elimina
    2. Farina dius que el text no té contingut però saps que si que té i molt i diu moltes veritats, el que passa és que a tú no t´agrada el que diu, el que passa és que saps que té raó.
      Deixa Jaume tranquil.

      Elimina
  2. Enric Estruch i Ferrando11 de setembre de 2014 a les 12:08

    No tot el nacionalisme és igual, teniu-ho també en compte.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tal vegada tingues raó, però si això es veritat seria convenient i aclaridor que els polítics locals marcareu una diferència clara entre els diferents nacionalismes i que quede clar que no tot el nacionalisme és igual. Sobre tot marcar la diferència respecte eixos polítics locals que tenen como referent a Jordi Pujol.

      Elimina
  3. No,Enric tot nacionalisme es igual.Esta el excloent (espanyolistes amb els demés pobles perifèrics no castellans ni castellanitzats) o els separatistes (com que no em deixen ser qui vullc en grup,preferisc anar tot sol).
    Una vegada resolt tot aixo, els nacionalismes no tenen cap altra raó de ser,despres hi hauran partits de dretes o esquerres,corruptes o servidors del poble. Alguns patim doble problema,com els catalans o valencians,pero la cosa va de llarg.
    En principi rebutgem els espanyolistes excloents i de dretes i escoltem als valencianistes progressistes no corruptes. Veient als dos costats,cal el Podemos valencianista.

    ResponElimina

Escriu el teu comentari